Les aures del cel es despertaven
impacients de la letargia de la nit, mentre els blaus del firmament
es degradaven en la paleta celesta. I d'aquesta manera, apareixien
les primeres llums del dia al sostre del món, on la concameració
estrellada es fusionava amb la cultura dels mortals. El kan ho
observava plàcid, quasi com si realitzés una oració al firmament,
mentre es recolzava a la columna de fusta que subjectava la seva
tenda. Tot i així, el seu cap estava nerviós i tèrbol, com cada
cop que havia de decidir si el seu poble emprenia una nova migració
per aquelles terres ermes. Moure's formava part del canvi vital, i el
seu poble s'integrava en aquest projecte per tal de sobreviure.
Entrà a la tenda, tota una reserva
càlida, plena d'objectes que havien anat trobant en el camí de
migració constant. S'atansà a un cos menut i fràgil. Palpà aquell
cos petit amb les palmes de les seves mans esquerdades pel fred
glacial, i en despertà una vella, que dormia arraconada a un costat
sec de la cabanya. El jove esperà que la vella recuperés el si que
el son li treia, i li formulà la pregunta que més l'inquietava des
de feia dies:
- És temps de marxar? - l'anciana
se'l mirà de fit a fit, davant la indecisió del seu líder i únic
fill que havia eixit del seu ventre, per superar les barreres de la
mort. Contestà seca:
- Aixeca'm.
Amb parsimònia i tendresa, el jove kan
incorporà la seua mare. Quan sortiren de la tenda, la vella observà
el cel i olorà el vent. La seva postura era trèmula i inestable,
però l'anciana mantenia uns ulls fixos i joves. El sol tebi de
l'alba, resseguia les seues arrugues, aguditzant les arrugues de la
seva faç.
- T'he ensenyat a contemplar les
estrelles. T'he ensenyat a llegir que diu el vent, que ens informa
d'allò que passa en contrades molt llunyanes. - observà les
muntanyes nevades que els rodejaven. - T'he ensenyat a estimar les
muntanyes i ha saber quan elles ens diuen que ja no ens volen. Jo sé
que tu saps la resposta. Tots aquí saben la resposta. Estan
esperant que tu l'expressis amb les nostres paraules.
- Gràcies mare. - i li feu un bes
al front, però l'anciana continuà:
- És fàcil, i ho saps. Malgrat que
la resta dels kirguiz es pensin que ser kan és
difícil, per enganyar-se i conformar-se. Però, saps que és fàcil.
És tan fàcil com ho és per una gota d'aigua navegar per un riu.
Has de navegar pel riu del destí. Perquè el destí dels kirguiz
ja és escrit en les estrelles que t'indiquen el camí, en el vent
que t'informa de què passa al nord i en les muntanyes que ens diuen
que ja no ens volen.
- No vull equivocar-me. Això fa la
decisió difícil, mare. - expressà amb un sospir davant les
paraules encoratjadores de la venerable anciana.
- És difícil quan intentes
combatre el destí inexorable, perquè sempre es perd. Llavors,
t'equivocaràs. Però, no fallaràs si saps llegir, com jo t'he
ensenyat.
- Si ens quedéssim atrapats al pas
de les muntanyes que no ens volen, seria el nostre fi. - prosseguí
el kan, atemorit per les conseqüències que advertia de les
muntanyes i els vents.
- I si així ha de ser, hauràs
sigut el millor kan que hi hagi hagut, ja que ens hauràs
conduit al nostre fatal destí.
- Però, m'estimo massa el meu
poble, com per permetre que el destí se'l empassi. A la capital
faríem vida de ciutat. Tindríem medecines, carreteres, cotxes,
escoles, unes cases de pedra...
- No tindries res d'allò que et fa
kirguiz. - el tallà l'anciana - Llavors, si que ja no
tindries destí. En les ciutats, ja no llegeixen les estrelles, ja
no llegeixen el vent ni les muntanyes, ja res els espera i la seva
vida és trista i rutinària. Vols això pels teus fills? - inquirí
la sàvia. El jove se la mirà amb l'amor que sempre li havia
professat. Finalment, amb un somrís a la boca, comentà contundent:
- Emprendrem un nou camí, encara
que aquest sigui l'últim.
Fotografia: Bandada d'ocells, Torroella de Montgrí (Girona)
Cançó: Quan es faci fosc (Plou i fa sol, Sopa de Cabra)
Moltes gràcies per la lectura.
Daniel Fuentes Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada