I ES FEU LA LLUM

Em vares dir que la vida era senzilla. Vas pujar a l'àtic on reposava i em vas dir que no em preocupés. Vesties elegantment i jo m'havia deixat una barba llora i desarreglada, com a símbol de menyspreu per la vida. I ja no em preocupava per mi, ni per la vida. Em vares trobar assegut, rascant-me les engrunes de pa que s'havien quedat enredades en la meva trista barba i em vas ordenar que m'aixequés. Sempre vaig intuir que eres l'únic ésser que li importava el meu estat d'ànim. Ningú s'interessava ja per mi, realment, ningú ho havia fet mai. Per això, vaig descuidar-me de comptar el temps. Per mi, sols existia el dia i la nit, la llum del sol, de la lluna i lde es estrelles, la foscor dels núvols, de la pluja i de la nit. Feia temps que havia deixat d'existir per mi el meu propi ser, sols la meva psique em torturava i feia acte de presència davant dels meus dimonis. Però no, tu vas venir, suau com la melodia més bella del món, i em vas instar que m'aixequés i em rentés aquells ulls lleganyosos amb els quals escrutava el món. Em vares dir que abandonés aquella actitud. I m'ho vas dir com si jo hagués triat aquella actitud, com si fos còmode descuidar-me de mi i del món. Vares ser cruel i em vas fer sentir culpable. A partir d'aquell moment, vaig voler odiar-te, però no en vaig saber. D'alguna manera o altre, sentia que et necessitava. Llavors, em vaig sentir dèbil, aquella debilitat que sent l'esclau submís enfront del seu amo autoritari, la feblesa que sent hom quan la seva pròpia essència depèn d'un altre.

Et vaig demanar que marxessis, que ja no era digne de la teva presència, que fossis allà instant-me aixecar-me. I ho vaig dir a contracor, ja que sabia que et necessitava, però no podia dir-t'ho, no sabia dir-t'ho. Jo sempre havia estat una ànima erràtica que vagava lliure a la recerca d'un far intermitent que m'indiqués el camí correcte. Però, mai havia trobat cap centelleig prou persistent com per encaminar-m'hi. Sols havia vist fulgors fugaços. Feixos de llum que creuaven les ninetes dels meus ulls i que es perdien en la foscor de la nit, com un estel fugaç. Quants dies havia plorat, estirat al llit, els milers de fulgors perduts. Però, estava segur, que els hagués tornat a perdre, per culpa de la meva tosquedat, per culpa de la meva porfídia desenganyada. I venies aquí per ordenar-me que m'aixequés? Per què? Amb quina raó et podia fer cas?

No em vares contestar, sols et vas limitar a dir-me que ho havia de fer, que en tenia motius. Sols em vas parafrasejar paraules buides d'un home sensat, que es difuminaven en la meva ment oclusiva. Com podia fer-te entendre que allò no era la raó per fer res, que aquelles paraules no significaven res? No em vas entendre. Pot ser sí que em vas entendre, però em vas fer creure que no i vas continuar negant-te a contestar. Finalment, vaig comprendre que no hi havia motius per aixecar-se realment, ni jo no els trobava, ni tu, que eres l'únic ésser que t'importava, vas trobar-ne. Et vaig agrair que vinguessis, et vaig agrair que jo t'importes, però et vaig obligar a marxar. Ja res tenia solució, mai n'havia hagut. Era el pedaç trencat d'una creació meravellosa. Vas marxar i vaig plorar el teu adéu.

Les llàgrimes relliscaven per la galta i s'evaporaven abans de caure. Feia molta calor, tot i que jo tenia molta fred. Vaig acostar-me a la cuina i lentament vaig agafar un ganivet. Vaig tornar al dormitori arrossegant els peus d'una manera malapte i vaig obrir la finestra amb algun esforç. Et vaig veure sortir del edifici i et vas girar i em vas veure a mi i el ganivet. Vas contemplar la meva mirada trista i vas fer un crit dolorós, un crit que em va descongelar l'ànima, un crit que va provocar que tots els transeünts et contemplessin. Et vas posar a corre rere els passos que fins fa poc havies transcorregut. Jo sols vaig giravoltar i la ciutat em va quedar com a paisatge. Vaig dibuixar un somrís a la meva faç barbuda: estava preparat per podrir-me a l'infern.  

SI ARRIBEU

(Lluís Llach)

EN UN DIA COM AQUEST, UNA ALTRE BOGERIA...

23 d'abril de 1995,

Des del balcó atalaiava uns llibreters enfeinats col·locant inacabables quantitats de llibres sobre cada taula, sobre cada parada. Alguns encara s'entretenien en estendre les senyeres sota les planxes de fusta conglomerada i estellada, per tal d'amagar els cavallets metàl·lics, vells i despintats. Per contra, els floristes feia temps que s'havien esmerçat en col·locar les seves flors més belles en els cubells més pròxims on passaven els vianants. Aquell dia les roses, amb el seu toc de la rosada matinal que encara era present, eren les més precioses que havia vist mai. Es mostraven fresques i la seva flaire es mesclava amb la minsa salabror que provenia del mar. A més, el cel atzur exhibia un firmament clar i net.

Els colors estaven a punt: el blau del cel, el verd de les espines, el roig dels pètals de vellut i el groc de les espigues que acompanyaven les roses escarlates. També, les olors feia hores que pul·lulaven pels carrers de la vila. Però això, a ella, no la consolava.

Guardava amb impaciència, recolzada sobre el reixat rugós del balcó, amb un prim llibre a la mà. Es tractava d'una antologia poètica del italià Francesco Petrarca. Se'l havia estat llegint tota la nit. De fet, unes ulleres gravades en la fina pell sota les seves parpelles inferiors, així ho corroborava.

Eren les nou passades del matí. El diumenge anunciava una festa de Sant Jordi espectacular en el poble, tot i que molts llibreters temien que molts dels seus habitants es desplacessin a les Rambles barcelonines, a gaudir de la festa, encara amb major magnificència. Els comerciants de roses, es mostraven més tranquils, ja que estava ben arrelada la costum de regalar la tradicional flor roja a primeres hores del dia.

Ella era una estudiant de Matemàtiques i estava cursant el seu segon curs. Era allà on havia conegut a l'Enric, qui li havia regalat aquell llibre el Sant Jordi passat.

Era un jove tímid i callat, robust i alt. Però, ella l'havia pogut conèixer bé. De fet, havia estat la seva millor amiga. Quan el veié per primer cop, no es pensà que se'n enamoraria d'ell. De fet, no sabia si allò era realment amor. Sentia un vincle especial amb ell, però no creia oportú parlar d'amor. Li agradava. Sí, aquest era el terme adequat. Li agradava i ja està. Però no se'l podia treure de la testa. Sabia que allò no era bo, ans el contrari, sabia que eren deliris d'obsessió, però res podia impedir aquella emanació de pensaments. No sabia si ell li passava el mateix, no s'hauria atrevit a preguntar-li. Però, pensava, que no valia la pena parlar-ne, segur que no. Tants dubtes, i tan poques certeses.

Continuava contemplant la plaça on donava el balcó. L'activitat havia augmentat considerablement. Les parelles es passejaven alienes al món. Alguns es donaven les mans, d'altres més agosarats deambulaven amb tranquil·litat, amb la mà posada a la butxaca posterior del texà de l'altre. Ella se'n quedà abstreta mirant-ne una en concret.

Ell tenia el front i els cabells negres erigits. Ella tenia uns ulls cristal·lins i una llarga melena castanya. El jove li acabava d'oferir una rosa carmesí que esclatava, ella se'l mirava ruboritzada. No es varen creuar ni un senzill mot, simplement es miraven les pupil·les. El garbí s'escorria entre aquells dos cossos que lentament s'anaven aproximant, pels pocs espais que entregaven a l'aire. Ella estenia els seus braços per sota l'esquena d'ell, tot subjectant la rosa amb la punta dels seus dits rosats, i aquest, a la vegada, la corresponia dipositant delicadament els seus braços al voltant del coll de la seva amada, deixant la cabellera a bressol del vent tímid de primavera. Atansaren els seus llavis i es fusionaren en un petó de vertigen.

Una llàgrima acaricià el llagrimall dret de la jove del balcó. L'enveja de vegades era salada. La gota seguí la trajectòria descendent per la galta fins que arribà al llindar de la barra mandibular, on dubitativa s'entregà a la llibertat del garbí fins que aterrà al carrer, al costat d'una parada de llibres infantils. Pot ser, sí que se'l estimava a l'Enric. Però, què podia saber ella de l'amor, si mai havia estat prou valenta com per provar-lo. No en podia saber res. Ho trobava massa complicat. Ell no se'l estimava. Mai li havia demostrat.

Fruit de l'emoció, fruit de l'enveja, el llibre de Petrarca caigué i la seva musa ho féu amb ell, ja que les seves mans es van debilitar. Seguí aquell descens amb els seus ulls de color de la mel. Amb el poeta i la musa, ella també va ensulsiar-se. Es quedà mirant el llibre obert espaterrat al asfalt de la plaça, amb les cobertes obertes, unides pel llom. Observant l'antologia del italià, reflexionà que pot ser sí li havia demostrat. Pot ser sí... O pot ser no. De nou, sense cap certesa.

Un firaire pròxim es girà amb prestesa en sentir un soroll sec rere seu. Veié aquelles pàgines obertes per la meitat, aproximadament, i llavors, alçà la vista, per discernir la procedència d'aquell exemplar.

• És teu? T'ha caigut jove? - cridà, més que preguntà el llibreter a la noia del primer pis.
• Ho sento, ho sento... Ara baixo a recollir-lo.

Abandonà al balcó i creuà la seva habitació fins arribar al corredor que baixava fins a l'exterior. Mentre ho feia, apercebé que els seus pares encara dormitaven a la seva alcova. Procurà no fer massa soroll, mentre procedia. Així, obrí la porta amb cura i la deixà entreoberta. Guaità el llibre tres passos ençà. El llibre, com ja havia vist abans, estava obert per la meitat, on tenia el punt de llibre. L'elevà amb un cop enèrgic fins a ella i el girà per poder veure les blanques pàgines impreses de poemes traduïts al castellà.

En llegí un fragment d'un poema:

Mi loco afán está tan extraviado

de seguir a la que huye tan resuelta,

y de lazos de Amor ligera y suelta

vuela ante mi correr desalentado,

que menos me oye cuanto más airado

busco hacia el buen camino la revuelta:

no me vale espolearlo, o darle la vuelta,

que, por su índole, Amor le hace obstinado.

Era el poema que més li havia agradat. Pot ser, perquè sentia el mateix que el poeta, pot ser, perquè les seves rimes l'havien fascinat. Imaginava a l'italià estirat a un prat amb un enorme olivera centenària a les seves esquenes i coronat amb una preciosa corona de llorer, mentre amb una ploma i un fulls desarreglats i arrugats, poetitzava els seu sentiments amb el paper i la mà alçada, com si entregués aquell poema a la humanitat. Pot ser, ella també hauria d'escriure poesia. Pot ser...

[Fragment adaptat del capitol 12 "Bogeria", del borrador de la novel·la "La llum que ens espera", Daniel Fuentes Sánchez]

AL RESPIRAR 

(Vetusta Morla)

Moltes gràcies per la lectura!

LLOPS

"Homo humini lupus" (Thomas Hobbes)

Ens diuen sempre que hem de ser persones segures de nosaltres mateixes. Persones llestes, persones que pensem abans d'actuar, de parlar; persones que hem de demostrar intel·ligència i superioritat a la resta. I tot això està molt bé. És lloable assolir aquestes metes i tenir aquesta agradable capacitat. Però, les persones no dubtem a posar-ho en pràctica, malgrat que ho fem amb demostracions inversemblants de falsa seguretat: està ben vist ocultar els defectes per triomfar i ressaltar escasses virtuts donant-li un valor que realment no tenen. Se'ns força a mentir per no ser jutjats o per no ser humiliats sinó posseïm determinades capacitats, ja que no està ben vist tenir limitacions en l'espècie humana – que tots sabem que és totpoderosa i omnipotent. Ja que si es reconeix tal certesa, tenim el risc de ser acusats a no tenir amor propi, a tenir baixa autoestima. Mil gurus aconsellen mentir abans d'acceptar-nos tal com som i la societat ho aprova a ulls clucs, ja que els individus no ens podem permetre la mediocritat de l'espècie, malgrat que ens adoctrina a ser sincers amb nosaltres mateixos. És curiós. Si girem la troca i l'individu es força a intentar ser millor, està abocat a equivocar-se. Però se'ns diu que és bo equivocar-se, amb el pretext fal·laç que amb això s'aprèn, però no està ben vist errar i ens compadim de qui ho fa, com si fos un rodamón lleganyós mort a la vorera del davant. Bé, ens en compadim o el critiquem per haver-ho intentat, mentre ressaltem la seva mediocritat per no ser millor del que un espera. És curiós. Tothom procurant no mostrar els seus defectes o limitacions, ningú disposat a expressar quines són les seves mancances, per semblar millors del que són, però, mai faltaran els discernidors del bé i el mal, d'allò que bo i és dolent – que no se'ns oblidi que l'ésser humà és totpoderós, omnipotent i salomònic.

Pot ser si que no comprenc la societat – al ser setmesó pot ser no vaig tenir un bon desenvolupament cerebral que ara dificulta les meves interaccions socials, no ho sé– però se'm fa impossible entendre aquest joc. És absurd buscar-hi qualsevol lògica. Errar és magnificent i calumniós a la vegada; mostrar seguretat un despropòsit de mentides, incloses en veritats hiperbòliques. Però mai ho dubteu: si heu de ser sincers no us oblideu d'oblidar les vostres deficiències o mancances, ja que això no demostrarà que us coneixeu, sinó demostrarà que no us valoreu per ser el que sou, mentir al món que no teniu mancances si que demostrarà la vostra integritat. No ho dubteu mai, el món espera això de vosaltres, que de mediocres ja n'hi ha molts!

"El secret de la vida és la honestadat i el joc net, si pots simular això, ho has aconseguit" (Groucho Marx). Però com diria ell: "Aquestes són les meves idees. Sinó els agrada en tinc d'altres"

¿Quién me dice que es bueno, que es error?

Mi vida fluye el curso que le marqué,

de fallos llena, aciertos que negué;

dudas de vida, ausencias de valor.

Narro el verso vacío de buen diseño,

mi vida es ocaso, puro sinsentido,

más que loco, pueden llamarme ido,

pero ¿quién dice que es mal mi desdeño?

Si raras formas cobrarse ella,

todos la entenderíamos muy bien,

pero ¿quién es capaz de dejar mella?

Decidme, tú, eres un errático,

mas no dan la luz del entendimiento,

en este mundo bueno y críptico

[Error, DFS]

CORAZÓN ELOCUENTE

(Lori Meyers)

SILENCIS

Hi ha un fet que sempre aconsegueix posar-me molt nerviós, bé, millor dit, molt impacient. Aquest sentiment rau en no saber la veritat de les coses. És aquest anhel incessant i inassequible de recopilar quants més coneixements possibles, per fútils que semblin en un bon principi, per tal, d'assolir una veritat absoluta, encara que aquesta sigui relativa. No, no és una llicència poètica de les meves, em refereixo a aquelles veritats, que en la seva essència recullen la relativitat de la visió. Em plantejo constantment la veracitat de tot allò que em rodeja i sobretot aquelles coses que reuneixen quantes més opinions possibles, és a dir, aquelles que pareixen més relatives.

La meva raó és simple, diuen que aquí rau l'autèntic saber, en la senzillesa de les hipòtesis. Però és clar, això també es disposa al jou del dubte... I és aquesta senzillesa la que no concep relativitats. El més simple, clar i senzill és imaginar una única veritat de les coses: el gat de Schrödinger no pot estar viu i mort a la vegada; o està viu o està mort – perdoneu a les ments més científiques per l'excessiva banalització de l'exemple. O sigui, puc establir que per la pròpia senzillesa de les coses de veritats sols n'hi ha una, i no hi ha volta de full. Però si de vegades ja és complicat constatar-ho en allò més simple, aquests termes es difuminen més quan t'enfrontes quelcom més complex, de vegades quelcom més allunyat del empirisme mundà.

I és que és realment fascinant, la capacitat que té tothom per concebre una veritat totalment diferent a la resta, partint d'un coneixement previ semblant: la pròpia naturalesa de les coses. Cada individu és capaç d'entendre-la, d'aprendre-la d'una manera totalment diferent, sense comprendre als seus detractors. Com arribarem a una veritat més autèntica amb aquest desgovern de punts de vista tan dispars! Bé, sempre hi ha aquells, m'incloc, que en la recerca d'una veritat superior, intenta unificar aquests punts tant equidistants tan com pot, fins que aquests tinguin un sentit real. Però, aquesta no deixa de ser una opinió més. Quina algaravia!

Sé que aquesta reflexió és un mica superficial, ja que el nostre background no sols sorgeix des d'un punt de vista individual (tan de bo! Nietzsche saltaria d'alegria en la seva tomba), sinó social i col·lectiu. Però, malgrat tot, en aquesta recerca de la veritat és commovedor descobrir que la humanitat es fragmenta en diferents pedaços de visions. Es tracta d'una espècie d'evolució alternativa: una evolució psicològica i/o intel·lectual, en què la importància no rau tan en la genètica, sinó que la seva etiologia escau directament al ambient. Però deixo aquesta idea en dubte, qui sap si m'equivoco en la meva recerca de la veritat.

L'únic que puc assegurar és que seguiré escoltant totes les idees i opinions que em vulguin oferir, que seguiré recopilant informació, que seguiré aprenent i que seguiré observant atentament tot allò que succeïx al meu voltant en la recerca de la veritat; i si quelcom se'm escapa, si us plau, feu-m'ho saber, us ho agrairé.

Bob Dylan ens desafia a buscar respostes a preguntes aparentment senzilles. El significat d'aquesta cançó és lleugerament diferent a la temàtica d'aquesta entrada, però valia la pena dipositar aquesta obra de referència d'aquest genial cantautor, que ens ofereix la oportunitat de reflexionar sobre la humanitat i la transcendència de la vida.

BLOWING IN THE WIND

(Bob Dylan)

Moltes gràcies per la lectura. 

LES OMBRES DEL ERMITÀ

Ell ho sabia bé: rere cada ombra hi havia un gran llum il·luminant-ho tot amb la seva gran veritat. Malgrat tot, les continuava contemplant amb gran devoció cada matí quan s'elevava el sol, esperant descobrir-hi quelcom de clar, però mai ho aconseguia. No tenia res més a fer. S'asseia a la seva roca, aquella roca que tan bé coneixia i observava com les ombres del seu voltant s'anaven empetitint i desapareixent amb l'ascens inexorable del fulgor estel·lar. Finalment, quan l'astre rei es revelava al cim d'aquell firmament tan clar, inspirava fort, elevava el front arrugat i gaudia de la vista de la Vall tot espirant lentament. Avui tampoc havia descobert cap veritat. Després d'uns segons de mirada reflexiva als camps pròxims al riu, del trànsit dels camperols i el vol rasant dels rapinyaries que planejaven a la cerca dels rosegadors porucs que poblaven els boscos frondosos, es tapà amb la caputxa de la seva túnica i s'enfonsà en aquella petita cabanya que s'havia construït amb quatre troncs on el vent xiulava en cada temporal. Es disposava a descansar després d'aquella nit de vetlla.

S'havia passat la nit despert delectant-se amb la fabulosa concameració que cada nit es presentava davant dels ulls dels homes. Ell sabia que sols els savis i els navegants comprenien la magnificència d'aquella faç etèria. S'estimava cada una de les estrelles, punts de llums i rastres de centelleig que superaven la timidesa i es mostraven esplendoroses davant les ninetes dels seus ulls. Havia convertit aquella experiència mundana en un enamorament còsmic, en una espècie de religió mística que sols es proclamava en l'interior del seu cor. Només en aquell període de temps es sentia en pau i podia restar tranquil en aquell món que no comprenia massa bé. Cada estel era el llambreig de la seva vida. No sabia ben bé com, però notava com les estrelles eren un reflex d'ell mateix, és a dir, un mirall on es podia mirar sense por d'espantar-se. Un mirall de matisos suaus, tendres i agradables que li recordaven la meravellosa sensació de viure. Es sentia en connexió amb tota la natura, la viva i la morta, la fugaç i l'eterna, la real i la irreal.

Era una sensació indescriptible, una levitació imperceptible, una peregrinació al no-res. No comprenia perquè tenia aquella sensació, sols sabia que era agradable i s'amagava al bressol del sunyer a l'espera de poder transitar en aquells laberints d'èter i perdre's per sempre enmig de la foscor.

S'adormí tranquil i es despertà en un rampell de melancolia dolça. Amb la mansuetud que es caracteritza la soledat, s'aixecà del seu jaç i es posà la túnica terrosa per no deixar-se intimidar per la fredor de la nit. Quan sortí del que era la seva senzilla llar, el sol el rebé amb un somriure ataronjat. Al seu davant, l'astre descendia com una gran roda opaca entremig de les muntanyes del fons. La Vall de mica en mica es congelava i es submergia en la foscúria, dibuixant un relleu esplendorós de ombres i clarobscurs. S'acostava la nit, aquell període en que la terra deixa de ser orbada pel sol que ens donava la vida i observava la infinitud del Univers. Era en aquell moment del dia, en què reflexionava sobre la seva solitud buscada i trobada. No sempre havia anhelat una vida al retir, però sempre li havia atret la idea de morir sense que ningú ho sabés, sense que ningú el trobés a faltar: ser un ésser sense nom. Ser un llampada dins el món i apagar-se prestament, tal com ho feien milers d'éssers en est viver que ens acull. És a dir, oblidar-se de la perpetuïtat, de la transcendència: de la importància. Sols considerava aquesta com la vertadera solitud; la resta, un degoteig incessant de tristesa i frustració mal anomenades. No, ell havia cercat allò, tot i que era cert que no sempre ho havia volgut. Però el món que havia observat entre els humans mancava de qualsevol sentit. Les persones s'havien perdut en una vereda de racionalitat sobrevalorada. Ja no valoraven els sentits per conèixer al medi i sols confiaven en els seus axiomes arbitraris de fútil existència. Es consideraven eterns i intel·ligents, però cap d'ells buscava la saviesa eterna, sols la felicitat per si mateixa. I doncs, què era la felicitat, que la recerca d'una saviesa eterna, per sobre de qualsevol nom, de qualsevol ésser o criatura? Sols els éssers que sabien això, eren els únics que concebien la ciència en el seu estat pur. Però, ell no feia ciència, ell sols contemplava i es vanagloriava que al cap de poc les ombres desapareixerien i tot resultaria tranquil i en repòs.

Els negres es feren negres i les pupil·les de les seves lents cristal·lines patiren una gran midriasi i es dilataren amb la força de la seva ànima. De seguida percebí que aquella era una nit especial. Flexionà el coll i centenars de punts de llum minúsculs marcaven ínfims una tènue luminescència en la seva cara envellida i pàl·lida. Dibuixà un somrís de felicitat i s'abandonà a la latència del seu temps. Un temps desconegut, probablement un temps inexistent. De nou, era indescriptible aquella sensació de benestar al afirmar la petitesa del seu ridícul ser davant la grandiositat d'un món que es mostrava sens cap tipus de vel, que es revelava sense amagar-se, a diferència del que feien tots els humans, inclòs ell. Tot era tan senzill, que li resultava summament complex processar-ho mentalment, sols podia desprendre aquella aura de serenitat i respirar amb la mateixa lentitud d'aquella concameració ennegrida però tan vital, que feia enveja.

Fou en aquell moment en què comprengué perquè tantes ments porugues observaven el cel de la nit atemorides. Això succeïa perquè sols en la nit desapareixen les ombres i sols es mostra la realitat. Sols en la nit, podem observar com la solitud ens envaeix i ens consumeix.

La hora de la vida en que me aparece,

a tiempo o destiempo, en cada instante,

una luz que me ciega y desvanece,

reluce bella en un rincón de mi mente,

aupándome a seguir su fulgor que me mece.

Ganando mil batallas sin librar,

adentrándome en selvas del desierto,

la luz sigue y aligera mi pesar

en este mundo frío y muerto;

realidad de un mar en tempestad,

aligera este destello como guía al puerto

Prado de laureles es aquel lugar,

rincón de sabios y poetas,

así eres tu, musa y claridad,

tímido centello, a esto me llevas.

[La Gran Poesía, DFS]

TRES MIL MILLONES DE LATIDOS

(Jorge Drexler)

LA MIDRIASI DE VENUS

De vegades te'n adones que estàs en un absurd atzucac i no tens el valor per sortir-ne. Vols est valor, però no el tens i sols l'anheles, esperant que el destí o el futur, acompanyat per la gràcia de Venus te'l canviï i te'l doni. Però mai passa, això mai passa.

Et dius que un dia el tindràs i t'encararàs amb les teves pors, amb les teves inseguretats, amb les teves febleses. Però mai ho fas. Sols ho saps escriure i no és que ho facis molt bé, la veritat. A qui l'importa el que pensis! A qui l'importa el que tu escriguis! I la veritat és que ben poc importa el què penses, sols importa el què fas. De fet, ni a tu t'importa. Et tortures, ets massa crític, et flagel·les per les teves pors, les lluites i sempre perds. T'estàs acostumant a la derrota. Ets un boig pessimista. A qui enganyes? T'encanta la derrota. La seva olor, la seva flaire amarga. Ho veus tot en blanc i negre, aquest és el teu problema. Sols aquest. Et creus un cineasta i no saps ni dirigir la teva vida. Quin fàstic que em fas avui. Em fas fàstic i em fas pena, però em fas més fàstic que pena. Tot i així, t'entenc, sí, sembla mentida i tot, però t'entenc i t'aprecio. I m'agradaria ajudar-te, però no et deixes. No vols que t'ajudin, sols vols afogar-te en la condemna que tu mateix t'has creat. Una condemna que no et mereixes, però que sols tu t'has buscat. Què pretens? De debò, què pretens? Fugir de què? Què et fa por? Ni tan sols tu saps què et fa por. Segurament, no tens por de res, però tu sol te les crees i et destrueixes. Vas llegir els grans romàntics i creus que al final tot és infelicitat, tragèdia. Creus que la vida és així més bella? De debò ho creus? Quin tipus de bellesa hi trobes en el plor, l'amargura, la melancolia i la tristesa? Trobes que això és bell?

Et diré una altre cosa. Ho adores tot, tot, excepte tu. Ho admires tot, tot, excepte tu. Tothom es pot equivocar, tothom, excepte tu. Tothom pot errar, tothom, excepte tu. I aquesta exigència d'on et ve? D'on prové aquest mal art? Et creus millor per aquesta moral de falsa filantropia? De debò creus que la filantropia es basa en això? Dius que admires la vida i l'amor, però no els busques per tu, sols pels altres. Sols admires la vida i l'amor dels altres, creus que això no va amb tu, que no et pertany. No ets digne de tal algaravia! Valga'm a mi oferir-t'ho. Perquè et creus tan diferent? Tan especial? Què et veus de tan especial? Diga'm-ho, jo no t'ho veig i si realment, ets tan increïble, aquesta màscara de falsa seguretat no m'ho deixa veure. Tots ho volem veure, fins i tot aquells qui no els importa què penses, ni el que escrius. No els importarà, mai ho faran. Però, saps què et dic, que no t'ha d'amoïnar. A mi, ja no em preocupa.

Obre els ulls, estàs cec.

HIGH AND DRY

(Radiohead)

EL RESSÒ DEL ECO

Les faroles pampalluguejaven un fulgor ataronjat en aquella matinada de finals de desembre, on la freda tramuntana descendia del cim del turó i inundava tota la vila pròxima al riu. Els carrers es congelaven i els seus habitants s'entregaven al dolç bressol dels seus sunyers.

L'Ignasi, però, havia passat mala nit. A més, quan el pintor extreia del negre els colors pastels més suaus i tendres, alguns crits aliens al seu propi ser el començaren a neguitejar. Aquests es mesclaven amb el seu subconscient i tots dos iniciaven la partida d'un joc macabre que li provocaven malsons esgarrifosos. Es bellugava inquiet dins el seu llit, sense voler despertar-se per complet en aquella matinada de vacances nadalenques. Malgrat tot, al final, cedí al pes de la realitat i caigué dins aquell forat negre...

El seu pare cridava enfollit pels passadissos de la casa i la seva mare aguantava pacientment des del marc de la porta de la seva habitació, sense dir res. En efecte, quan féu cap al passadís pogué comprovar com un home malgirbat i colèric escopia saliva i improperis irracionals cap a la seva muller, mentre que aquesta, cansada i estoica, aguantava desafiant una mirada desorbitada del seu marit. Per desgràcia no era una situació nova, sinó semblava ser el resultat més abominable de l'etern retorn nietzschià. Però, amb els anys, la mare de l'Ignasi havia adquirit l'habilitat d'immunitzar-se dels atacs repetits del que ja no considerava el seu marit. Al principi de la relació lluitava confiada contra aquests atacs, procurant racionalitzar amb els seus sentiments totes les falses acusacions, amenaces i insults que rebia, però es mostrava vulnerable i al final sempre es fragmentava com un mirall enfadat. Però, amb els anys - o pot ser amb l'experiència -, havia après a ser més calculadora, freda i sobretot, astuta. El monstre havia creat a un guerrer quasi perfecte que el desafiava amb les seves mateixes armes. Aquesta era la seva mare, una dona valenta que ja no es torcia en les adversitats. Ell, en el seu menut cos de vint anys, havia seguit el mateix cicle vital que la seva mare, ja que havia patit amb la mateixa cruesa la sàtira d'aquella vida.

Però, aquella matinada el teatre del seu pare havia adquirit unes tonalitats més greus i s'aproximava perillosament a la comèdia esperpèntica. Tot i així, l'Ignasi havia decidit no intervenir encara – sabia que el seu moment ja arribaria - i s'ho mirava amb una fredor que feia esfereir i que ell mateix el corprenia. Un dels seus progenitors fuetejava l'altre amb una llengua pèrfida i dèspota i ell romania impassible al llindar ombrívol de la seva porta, com qui es mira melancòlic com la pluja s'impregna ens els recondits forats del asfalt. Però, en un instant tot canvià. La seva mare farta d'aquella execrable situació, esclatà amb força contra el monòleg absurd del seu espòs. No, ella no era la responsable dels seus mals, com tampoc ho era dels seus malsons; sols ell, ell, espòs poruc i malcarat, era l'únic i vertader culpable de tot el que el neguitejava. Mare i fill sols eren els causants que aquells turments li plantessin cara i li colpegessin la seva esquerdada faç. No, no eren el problema, eren la solució. Però mai ho sabé veure i mai en sabria. Així que la histèria d'aquell cos enorme s'erigí encara amb més violència verbal i desafià al cos solemne de la seva muller.

L'Ignasi tingué por que l'agafés pel coll i s'interposà entre els dos organismes batents. Amb una mà retirà mansament a la seva mare i amb l'altre allunyà al seu pare, insultant-lo per la seva actitud prepotent. Malgrat la fredor que desprenia el rostre pàl·lid del Ignasi davant del seu interlocutor, per dins es fragmentava davant les dures i injustes acusacions que ara li tocava patir a ell. Però, aquesta era la única manera d'apartar la seva mare d'aquella ràfega indecent de desafiaments fútils.

Mentre, superat per una situació que no hauria d'haver patit mai, l'Ignasi discutia racionalment amb aquell home irracional que li oferia un repertori excels de demagògies i de falses veritats. Ara, l'Ignasi es mofava de tots aquells que l'havien acusat de covard. “I mira” pensava, allà estava, afrontant els seus dimonis a la cara. Sacrificant la seva integritat emocional perquè la seva mare en pogués defugir. Covard? No li semblava pas covard allò, ans el contrari. Tampoc li semblava un acte de valentia, sinó de protecció. Sabia que el seu pare no es calmaria, ni tan sols es volia calmar, sols volia alleugerar les seves cabòries a aquells que li semblaven més dèbils, aquells qui no li importava que sentien. Malgrat tot, també era conscient que la seva mare patiria igualment, ja que era el seu fill qui estava sent atacat. Així que passà a atacar com mai ho hagués fet.

El féu callar imposant el seu menut cos, una habilitat que últimament havia adquirit en aquelles situacions, i li desmembrà tots els falsos arguments. Féu veure que l'escoltava i amb gestos gèlids i calculats, impropis de la seva ànima sentimental i calorosa, desemmascarà el monstre. El seu pare resultava ser sols un humà malferit amb les seves pròpies bales, però que no es retractava de cap dels seus actes, malgrat reconèixer el mal que havia causat. Havien arribat, amb una dialèctica i lògica insòlita, a un punt de calma, en un punt d'encontre. Per primer cop, l'home que mai demanava perdó, reconeixia la culpa dels seus actes. L'Ignasi es sentia, dins el desastre, pletòric. Havien arribat allà on tants anys la seva mare i ell havien volgut arribar i tantes vegades havien intentat.

Però de sobte una trucada al mòbil i una veu nerviosa i tot es capgirà...

L'Ignasi mirà per la finestra i observà el taronja del firmament. Podia respirar l'aire frec del matí i sentir els primers cants dels ocells que es belluguejaven inquiets en les branques dels arbres de davant de la façana aliens de la tempesta que dessola les ànimes dels purs.

El seu pare l'empenyé a ell i a la seva mare, els agafà pel coll, pot ser rabiós de tot el que havia admès i quasi sortien rodolant escales avall. Malgrat les ganes imperants de contraatacar amb la força, l'Ignasi es reprimí. No, ell no era com ell. Ell era lògic, conseqüent i dialogant: una persona tranquil·la i afectuosa. No podia deixar-se emportar per la irracionalitat de la força, davant la impetuositat de la bèstia alliberada. No, ell havia de mostrar-se seré. Malgrat tot, no pogué evitar perdre el nord a moments i forcejà endut per la situació que no controlava, Tot i així, procurà no allunyar-se mai del seu fur intern. Pel seu cap, passaven mil coses horribles que fer-li a l'home que preferia que el seu fill no existís, que fos un simple súbdit del seu regnat d'impassibilitat, però l'Ignasi sabia que ell no era així.

Repassà tot el que havia passat aquell matí i se'n adonà que allò no tenia final, era un bucle sens fi. Un forat negre que ho absorbeix tot. Així que, com un pacifista en una guerra, es disparà a un peu i decidí perdre la batalla i probablement la guerra. Seré i decebut entonà amb una mà al pit:

• Perdona pare, per intentar ajudar-te durant tot aquest temps. Així m'ho pagues, a cops, a crits. De debò, perdona per ser tant mal fill. Tant de bo, mai hagués intentat ajudar-te. - en efecte, havia intentat ajudar-lo a veure la realitat, a fer-li veure que ells no eren els culpables, i segurament ho havia aconseguit. Però tot se'n anà en orris després d'aquella trucada, després d'aquell gir argumental, i es repetí el cercle que sempre gira. Es repetí el que el seu pare volia: desfogar-se de la seva tensió a base de culpar i colpejar els que eren innocents.

La porta indicà amb un cop sec i tancat que el seu pare havia disposat anar-se'n a treballar. A l'Ignasi l'inundava el pensament, les seves mil contradiccions, la seva humiliació davant el pare que ja no estimava, que es mostrava apàtic al perdó d'una ajuda necessària. S'havia estampat contra un mur que ja sabia que estava allà i no havia volgut esquivar: l'havia intentat tombar i qui s'havia tombat era ell. I li parlaven de què la vida valia la pena, que calia enfrontar els problemes i que al final te'n sorties... Però, era fals, aquell dia ho comprovà. Tot allò era fals. Al final, et tombes. Saps que el mur està allà i t'hi estampes pensant que el tombaràs. “Dolça ingenuïtat!” pensà amb llàgrimes als ulls.

Ara l'Ignasi es desfeia com la rosada d'aquella matinada. En la soledat s'extreia la màscara d'aquell rictus tant seriós i fred que fins aquell moment s'havia provocat i ara tornava a ser el noi vulnerable que mai havia deixat de ser. Com se'l havia estimat aquell pare seu que ara només li mostrava una cara insolent, mancada de qualsevol bondat. Sols oïa les seves eternes recriminacions demagògiques ressonant-li a la closca i es preguntava que havia fet ell per merèixer allò i prou que en sabia que ell no s'ho havia buscat. Es preguntava per la justícia en aquest món, però no obtenia resposta.

Es vestí, necessitava marxar d'aquella llar ofegant. Agafà el seu gos, un majestuós Border Collie i enfilà turó amunt, en direcció al cim. Llegí per algun lloc que al cim les coses es veuen d'una altre perspectiva, que allà les coses són més fàcils.

Seguia el seu gos, no al camí, ja que es fiava més del seu criteri, que el propi. No el fallà i en poc temps estigueren el cim. La tramuntana enlairava els seus cabells i la llum de l'est, il·luminava com un gran resplendor la seva faç descoberta. Aquella llum que aparegué de sobte de l'horitzó el cegà i es sentí en pau, per fi. Semblava que es moria, i probablement alguna cosa es morí, perquè quelcom dintre seu li deixà de pesar, de molestar.

Contemplà la edificació medieval que coronava l'àpex de la muntanya, com ho fa el llorer amb els poetes. S'assegué als seus escalons i el can l'acompanyà. Li llepava les mans sabedor del patiment que intentava guarir. Ell li agraí amb una suau i afectuosa carícia entre les seves orelles. Notava com el pelatge li alleugerava l'ànima i la feia més vòlatil: s'estimava molt aquell gos rondinaire.

De sobte s'aixecà i es disposà a fer una cosa que probablement mai més tindria la oportunitat de fer. S'estirà amb els braços oberts enmig de les quatres parets ruïnoses del edifici, observant el blau d'aquell cel preciós i net per la tramuntana. Tancà els ulls i respirà fort, però aquella amarga sensació continuava latent.

De sobte, el gos començà a bordar per advertir-lo que s'aixequés d'allà. L'Ignasi se'l mirà amb condescendència. Però el can ja no el mirava a ell, mirava el seu entorn i continuava esputant lladrucs cada cop més enèrgics. Bordava i seguidament movia el cap nerviós en totes direccions. Això, estranyà al seu amo, que preocupat, de seguida comprengué que passava. El seu gos havia descobert l'eco. Un somriure il·luminà la seva cara i les preocupacions es difuminaren amb el vent del Nord. De seguida, començà a cridar per comprovar, que en efecte, el seu gos s'inquietava per un so que no comprenia. El féu venir allà on era i calmà l'animal intentant fer-li veure que no passava res. El gos no les tenia totes encara, però el seu amo somreia content i feliç, en una connexió intima amb el seu can. L'animal no se'n havia donat, i ell encara no ho comprenia del tot com, però el seu gos li acabava de donar una important lliçó: sempre hi ha motius per somriure, sempre. De vegades, són motius estúpids o ocasionals, com veure com el teu gos s'espanta amb el seu propi eco, però mai s'ha de perdre l'esperança de ser feliç, de creure que la vida ens ofereix encara, un munt de llum que ens espera.

Quan una tènue llum es torna fulgor,

salta al buit, salta al ple desig.

Quan una fina bruma et cega el puig,

atansa't amb persistència, espera l'albor.

No t'espantis quan sentis l'aire a la cara,

precipita't, segueix ferm a la faç encegadora,

i gaudeix de la foscor i la pau silenciadora

que et salvaguarda d'una sort que emmascara.

Rema al mar, guaita la talaia marinera,

la llum et marca el destí amb intermitència,

sentiràs el refulgir i el teu cor en latència,

i et precipitaràs a la llum que ens espera.

[“La llum que ens espera”, DFS]

BIRD ON A WIRE

(Adam Cohen – autor: Leonard Cohen)

Qualsevol similitud amb al realitat, podria ser pura coincidència.

Moltes gràcies per la lectura.