LA PROSA DEL POETA

LA VIDA DELS ALTRES (III): LA PROSA DEL POETA

Mai em vas preguntar si t'estimava. Per què mai ho vas fer? Ho vas voler fer? Vaig preguntar-m'ho mentre remirava la teva fotografia de somriure latent. Estaves tan esvelta, tan alegre, tan altiva. No se't veien els ulls i aquests s'havien tornat espurnes escarlata, punts de foc, que semblava que em cremaven a quilòmetres de distància. Podia sentir el teu foc en la meva trista ànima carnal. Malgrat tot, no podia saber si allò era amor, passió o no-res. Escrivia versos absents de poesia i vagava abstret recordant-los, mentre tu ignoraves la meva sola presència, la teva pròpia presència en aquells versos recarregats de contradiccions, al·leluies i fantasies.

Per què mai em vas preguntar si t'estimava? Tot em recorda a tu. El llapis, la tinta que tinta de brut aquest paper brut. La banyera, el lavabo, el meu llit. Fins i tot, el clarobscur de la cuina. Les cançons parlaven de tu, les d'amor, les de desamor, les que parlaven de llibertat i fins i tot, aquelles que cantaven els cantautors. Em recordaven el teu nom. Victoriós aquell qui pugui anomenar-lo cada dia mirant-te els ulls. Aquells ulls que feien girar en torn seu una faç de fines figures. Aquells ulls que ho absorbien tot com si fos un forat negre. Aquell forat negre en què estic enredat, com si l'aranya dels teus ulls m'hagués parat una trampa dolça. S'hi estava bé. Era la casa dels meus somnis. Uns ulls de saviesa eterna. Quantes lliçons vitals havia après observant els teus ulls! I tu? I tu, què atalaiaves des de tos ulls d'argent i cobalt? Com veies aquest cos meu tan indemne des d'aquelles pestanyes elevades. Per què mai m'ho vas voler dir? Per què mai t'ho vaig preguntar? Quantes paraules s'han quedat sense dir! Quantes paraules no hauran mai testat la fragància de les teves orelles de porcellana? Quantes paraules li han faltat abocar-se sobre el meus llavis secs i destenyits! Quantes paraules que mai navegaran a la deriva del temps, per ser escoltades en les psicofonies del futur! Doncs que ho sàpiguen els fantasmes del futur! Què ho sàpiguen! Reunim les paraules que ens han quedat surant a les testes! Recuperem els mots més tendres i alimenta'm-los amb la flama dels teus deliciosos ulls!

L'autor va posar fi al llibre “Les branques de la teva aroma” i va tancar l'ordinador sense rellegir-ne ni un mot. La imperfecció era la seva aliada més potent.

Era poeta. Aquell tipus de poeta que es refregava amb els seus sentiments i sospirava en els finals tristos. Tot i així, li encantava la prosa i la seva estructura amorfa que tacava tota la pàgina de les seves paraules. Era com una extensió de la seva ànima. Una extensió pública. Tanmateix, no el molestava que els demès opinessin lliurament sobre el que escrivia. Volia pensar que compartirien amb ell aquell sentiment narrat, que s'hi sentirien identificats. Doncs era aquest l'objectiu dels poetes, creia. Fer aflorar aquells sentiments ocults en les persones.

S'elevà de la cadira com empès per un rampell. La deliciosa simfonia de les seves paraules s'estava tornant poema. Per la seva ment, ballaven mots inconnexos que volien ser units per l'eternitat. Allargà la mà a la tauleta, on sempre hi tenia una llibreta i un bolígraf, per fer-hi anotacions oportunes o per escriure-hi els poemes abans d'anar a dormir. Creia que les veritats de l'ànima sorgien sols en la lletania de la nit. La foscor revelava allò que estava ocult, ja que es fonien amb ella. Malgrat tot, ara eren les set de la tarda d'aquell estiu interminable, però tenia la imperiosa necessitat d'apuntar-ho. Sabia que l'estructura dels versos tenia una vida curta i s'havien de fixar abans no marxessin per perdre's per sempre més en les profunditats de la posteritat.
El poema que navegava en la seva psique parlaria de l'amor. Seria una extensió del final del seu llibre. Pot ser, l'inclouria i tot.  

En diuen núvols negres a punt de plor,

en diuen vides paral·leles unides pel destí,

ànimes que caminen fidels pel mateix camí,

però jo em pregunto, i què és amor?

Jo, ja m'he perdut buscant Ariadna pel laberint,

i m'he abstret congelat en les càndides rosades,

mentre un vent fred rissava des del port les onades,

i ara, em preguntes què és amor, salvatge instint?

Què sabré jo d'aquest incomprensible joc de cors-robats!

Si per mi, aquest món està ple de folls embogits,

que corren rere els seus extints egos mal ferits,

pensant que trobaran en ell l'elixir que els hi és mancat.

M'he buscat en aquest paradís de ombres i miratges,

però, he perdut la brúixola dins aquest bosc de laurisilva,

construint versos i rimes desorientades dins d'aquesta silva,

en que hi busco claror, fe i les veritats més pures i salvatges.

---

Diga'm cel negre i estrellat,

mare del univers desconegut,

fes-me dels teus el més sabut,

                                                          i contesta:

quin d'aquests dies seré amat?

Diga'm cel atzur i albirador,

d'aquest món meu, el més inspirador,

incorpora'm a la cadència del teu temps,

i del meu amor fes pancarta i esment.

Quant acabà, pensà que no era el seu millor poema. N'havia escrit de millors. Pot ser la prosa se li donava millor. Tanmateix, aquell era el seu últim poema, per tant se'l estimava més que els altres. 

Cançó: Chelsea Hotel #2 (Acordes con Leonard Cohen , Jabier Muguruza) 

Poema: Què és amor (Daniel Fuentes Sánchez, per Algaravia Íntima) 

Homenatge a Leonard Cohen.