UN SANT ENTRE MUNTANYES

LA VIDA DELS ALTRES (II): UN SANT ENTRE MUNTANYES

“Un sant no dissol el caos; si ho fes, el món hauria canviat feia molt de temps. No crec que un sant dissolgui el caos ni per ell mateix, perquè hi ha quelcom arrogant i bel·licós en la noció d'un home ordenant l'Univers. La seva gloria consisteix en una espècie d'equilibri. [...]. Alguna cosa dins seu estima tan el món que ell s'entrega a les lleis de l'atzar i la gravetat. [...] La seva casa és perillosa i finita, pero ell sent que el món és la seva llar. Pot estimar les formes de tots els éssers humans, les fines i retorçades formes del cor. És bo tenir entre nosaltres a similars homes, similars monstres d'amor equilibrant” (Leonard Cohen, Bells perdedors).

Primavera de l'any 1205

El Tíber remullava els seus peus amb una alegria inspiradora. Assentat en una roca al costat del riu, observava els Apenins al sol del migdia. Giovanni es fascinava del bell modelatge que l'aigua fresca oferia als còdols, de com el vent removia el paisatge i de com les sargantanes, porugues, s'amagaven del rebuf del seu cavall, que esperava pacientment a la ombra d'un faig centenari. Vestia un elegant camisa de lli, que el seu pare li havia comprat en un dels seus nombrosos viatges a terres llunyanes, com li pertocava a un comerciant de teles. Tanmateix, els seus pantalons estaven tacats de fang i havien abandonat l'aspecte de burgés que abans s'hi apreciava. Havia abandonat el nucli familiar, en un llogaret d'Úmbria - al centre dels Estats Pontificis -, per desavinences amb el món que el rodejava. No es sentia còmode rodejat de privilegis, tan allunyat del seu estat natural. Es sentia finit i enclaustrat. El martelleig dels pigots - mentre foradaven el tronc dels faigs -, el salt dels isards trepant les roques o l'udol dels llops, li oferia més ensenyances i savieses, que el llatí que havia après dels textos sagrats. La naturalesa, allò salvatge, li proporcionava la pau dels seus turments i l'acostaven, amb la seva observació i meditació, allò més pur i verge. L'acostaven a l'alliberació i a la infinitud. Així, procurava sentir-se amb concordança amb la Creació que el vorejava i l'embriagava, com ho feia l'alcohol en la seva joventut.

Alçà les mans i les entregà als núvols del firmament. Respirà i recordà el seu captiveri a Perugia, després d'haver caigut presoner de guerra. Per molt que volia, no podia oblidar aquella cel·la humida i fosca, amb aquella forta olor a pixums que inundava les seves fosses nasals. Es pensà que era el seu càstig per participar en aquella desgraciada aventura. En aquella gàbia havia somniat cada nit els ulls d'horror de milers d'homes que havien caigut fatalment al seu voltant, una tortura que a penes havia pogut cicatritzar a les ribes d'aquell riu de primavera. Tot i així, ningú va entendre quan el van veure tornar amb l'armadura i el casc cot i ajagut a la crin del seu cavall i va renunciar a tot el que posseïa, inclòs el luxe i l'herència. Rebutjava la domesticació de l'ésser, que l'allunyava de la pau de la solitud, i l'obligava a participar en guerres absurdes. Preferia allò salvatge, el qual admirava amb fervor i per això, ara, el món era la seva casa. Estimava i apreciava cada d'un dels éssers que es bellugaven sobre seu. Fins i tot, reservava amor pels homes més bel·licosos, ja que com ell, allà és on recau la vertadera transformació. Ja feia temps que ell s'hi havia entregat i s'havia transformat. En aquell punt, era irrenunciable retornar al origen, era impossible, era un acte de perversió. Ell ja s'havia donat i el món l'havia captat amb les seves urpes i l'havia retingut, com aquell cop que havia caigut pres en la batalla. L'única diferència era que la batalla de la vida era molt més important, i per això, era molt més important llançar-s'hi i caure'n pres, per fer el menor mal possible al món que t'ha permès viure-hi i t'ha permès somiar amb allò que més t'importa.  

Cançó: Suzanne (Songs of Leonard Cohen, Leonard Cohen)