LA PROSA DEL POETA

LA VIDA DELS ALTRES (III): LA PROSA DEL POETA

Mai em vas preguntar si t'estimava. Per què mai ho vas fer? Ho vas voler fer? Vaig preguntar-m'ho mentre remirava la teva fotografia de somriure latent. Estaves tan esvelta, tan alegre, tan altiva. No se't veien els ulls i aquests s'havien tornat espurnes escarlata, punts de foc, que semblava que em cremaven a quilòmetres de distància. Podia sentir el teu foc en la meva trista ànima carnal. Malgrat tot, no podia saber si allò era amor, passió o no-res. Escrivia versos absents de poesia i vagava abstret recordant-los, mentre tu ignoraves la meva sola presència, la teva pròpia presència en aquells versos recarregats de contradiccions, al·leluies i fantasies.

Per què mai em vas preguntar si t'estimava? Tot em recorda a tu. El llapis, la tinta que tinta de brut aquest paper brut. La banyera, el lavabo, el meu llit. Fins i tot, el clarobscur de la cuina. Les cançons parlaven de tu, les d'amor, les de desamor, les que parlaven de llibertat i fins i tot, aquelles que cantaven els cantautors. Em recordaven el teu nom. Victoriós aquell qui pugui anomenar-lo cada dia mirant-te els ulls. Aquells ulls que feien girar en torn seu una faç de fines figures. Aquells ulls que ho absorbien tot com si fos un forat negre. Aquell forat negre en què estic enredat, com si l'aranya dels teus ulls m'hagués parat una trampa dolça. S'hi estava bé. Era la casa dels meus somnis. Uns ulls de saviesa eterna. Quantes lliçons vitals havia après observant els teus ulls! I tu? I tu, què atalaiaves des de tos ulls d'argent i cobalt? Com veies aquest cos meu tan indemne des d'aquelles pestanyes elevades. Per què mai m'ho vas voler dir? Per què mai t'ho vaig preguntar? Quantes paraules s'han quedat sense dir! Quantes paraules no hauran mai testat la fragància de les teves orelles de porcellana? Quantes paraules li han faltat abocar-se sobre el meus llavis secs i destenyits! Quantes paraules que mai navegaran a la deriva del temps, per ser escoltades en les psicofonies del futur! Doncs que ho sàpiguen els fantasmes del futur! Què ho sàpiguen! Reunim les paraules que ens han quedat surant a les testes! Recuperem els mots més tendres i alimenta'm-los amb la flama dels teus deliciosos ulls!

L'autor va posar fi al llibre “Les branques de la teva aroma” i va tancar l'ordinador sense rellegir-ne ni un mot. La imperfecció era la seva aliada més potent.

Era poeta. Aquell tipus de poeta que es refregava amb els seus sentiments i sospirava en els finals tristos. Tot i així, li encantava la prosa i la seva estructura amorfa que tacava tota la pàgina de les seves paraules. Era com una extensió de la seva ànima. Una extensió pública. Tanmateix, no el molestava que els demès opinessin lliurament sobre el que escrivia. Volia pensar que compartirien amb ell aquell sentiment narrat, que s'hi sentirien identificats. Doncs era aquest l'objectiu dels poetes, creia. Fer aflorar aquells sentiments ocults en les persones.

S'elevà de la cadira com empès per un rampell. La deliciosa simfonia de les seves paraules s'estava tornant poema. Per la seva ment, ballaven mots inconnexos que volien ser units per l'eternitat. Allargà la mà a la tauleta, on sempre hi tenia una llibreta i un bolígraf, per fer-hi anotacions oportunes o per escriure-hi els poemes abans d'anar a dormir. Creia que les veritats de l'ànima sorgien sols en la lletania de la nit. La foscor revelava allò que estava ocult, ja que es fonien amb ella. Malgrat tot, ara eren les set de la tarda d'aquell estiu interminable, però tenia la imperiosa necessitat d'apuntar-ho. Sabia que l'estructura dels versos tenia una vida curta i s'havien de fixar abans no marxessin per perdre's per sempre més en les profunditats de la posteritat.
El poema que navegava en la seva psique parlaria de l'amor. Seria una extensió del final del seu llibre. Pot ser, l'inclouria i tot.  

En diuen núvols negres a punt de plor,

en diuen vides paral·leles unides pel destí,

ànimes que caminen fidels pel mateix camí,

però jo em pregunto, i què és amor?

Jo, ja m'he perdut buscant Ariadna pel laberint,

i m'he abstret congelat en les càndides rosades,

mentre un vent fred rissava des del port les onades,

i ara, em preguntes què és amor, salvatge instint?

Què sabré jo d'aquest incomprensible joc de cors-robats!

Si per mi, aquest món està ple de folls embogits,

que corren rere els seus extints egos mal ferits,

pensant que trobaran en ell l'elixir que els hi és mancat.

M'he buscat en aquest paradís de ombres i miratges,

però, he perdut la brúixola dins aquest bosc de laurisilva,

construint versos i rimes desorientades dins d'aquesta silva,

en que hi busco claror, fe i les veritats més pures i salvatges.

---

Diga'm cel negre i estrellat,

mare del univers desconegut,

fes-me dels teus el més sabut,

                                                          i contesta:

quin d'aquests dies seré amat?

Diga'm cel atzur i albirador,

d'aquest món meu, el més inspirador,

incorpora'm a la cadència del teu temps,

i del meu amor fes pancarta i esment.

Quant acabà, pensà que no era el seu millor poema. N'havia escrit de millors. Pot ser la prosa se li donava millor. Tanmateix, aquell era el seu últim poema, per tant se'l estimava més que els altres. 

Cançó: Chelsea Hotel #2 (Acordes con Leonard Cohen , Jabier Muguruza) 

Poema: Què és amor (Daniel Fuentes Sánchez, per Algaravia Íntima) 

Homenatge a Leonard Cohen. 

UN SANT ENTRE MUNTANYES

LA VIDA DELS ALTRES (II): UN SANT ENTRE MUNTANYES

“Un sant no dissol el caos; si ho fes, el món hauria canviat feia molt de temps. No crec que un sant dissolgui el caos ni per ell mateix, perquè hi ha quelcom arrogant i bel·licós en la noció d'un home ordenant l'Univers. La seva gloria consisteix en una espècie d'equilibri. [...]. Alguna cosa dins seu estima tan el món que ell s'entrega a les lleis de l'atzar i la gravetat. [...] La seva casa és perillosa i finita, pero ell sent que el món és la seva llar. Pot estimar les formes de tots els éssers humans, les fines i retorçades formes del cor. És bo tenir entre nosaltres a similars homes, similars monstres d'amor equilibrant” (Leonard Cohen, Bells perdedors).

Primavera de l'any 1205

El Tíber remullava els seus peus amb una alegria inspiradora. Assentat en una roca al costat del riu, observava els Apenins al sol del migdia. Giovanni es fascinava del bell modelatge que l'aigua fresca oferia als còdols, de com el vent removia el paisatge i de com les sargantanes, porugues, s'amagaven del rebuf del seu cavall, que esperava pacientment a la ombra d'un faig centenari. Vestia un elegant camisa de lli, que el seu pare li havia comprat en un dels seus nombrosos viatges a terres llunyanes, com li pertocava a un comerciant de teles. Tanmateix, els seus pantalons estaven tacats de fang i havien abandonat l'aspecte de burgés que abans s'hi apreciava. Havia abandonat el nucli familiar, en un llogaret d'Úmbria - al centre dels Estats Pontificis -, per desavinences amb el món que el rodejava. No es sentia còmode rodejat de privilegis, tan allunyat del seu estat natural. Es sentia finit i enclaustrat. El martelleig dels pigots - mentre foradaven el tronc dels faigs -, el salt dels isards trepant les roques o l'udol dels llops, li oferia més ensenyances i savieses, que el llatí que havia après dels textos sagrats. La naturalesa, allò salvatge, li proporcionava la pau dels seus turments i l'acostaven, amb la seva observació i meditació, allò més pur i verge. L'acostaven a l'alliberació i a la infinitud. Així, procurava sentir-se amb concordança amb la Creació que el vorejava i l'embriagava, com ho feia l'alcohol en la seva joventut.

Alçà les mans i les entregà als núvols del firmament. Respirà i recordà el seu captiveri a Perugia, després d'haver caigut presoner de guerra. Per molt que volia, no podia oblidar aquella cel·la humida i fosca, amb aquella forta olor a pixums que inundava les seves fosses nasals. Es pensà que era el seu càstig per participar en aquella desgraciada aventura. En aquella gàbia havia somniat cada nit els ulls d'horror de milers d'homes que havien caigut fatalment al seu voltant, una tortura que a penes havia pogut cicatritzar a les ribes d'aquell riu de primavera. Tot i així, ningú va entendre quan el van veure tornar amb l'armadura i el casc cot i ajagut a la crin del seu cavall i va renunciar a tot el que posseïa, inclòs el luxe i l'herència. Rebutjava la domesticació de l'ésser, que l'allunyava de la pau de la solitud, i l'obligava a participar en guerres absurdes. Preferia allò salvatge, el qual admirava amb fervor i per això, ara, el món era la seva casa. Estimava i apreciava cada d'un dels éssers que es bellugaven sobre seu. Fins i tot, reservava amor pels homes més bel·licosos, ja que com ell, allà és on recau la vertadera transformació. Ja feia temps que ell s'hi havia entregat i s'havia transformat. En aquell punt, era irrenunciable retornar al origen, era impossible, era un acte de perversió. Ell ja s'havia donat i el món l'havia captat amb les seves urpes i l'havia retingut, com aquell cop que havia caigut pres en la batalla. L'única diferència era que la batalla de la vida era molt més important, i per això, era molt més important llançar-s'hi i caure'n pres, per fer el menor mal possible al món que t'ha permès viure-hi i t'ha permès somiar amb allò que més t'importa.  

Cançó: Suzanne (Songs of Leonard Cohen, Leonard Cohen)