Farà un any que faig encetar aquest bloc. Un objectiu sense cap objectiu. Una espècie de diari personal públic, obert a qualsevol persona que volgués entrar-hi i llegir-hi el que hi penjava. Sense pretensions, sense ganes d'impressionar a ningú. Sinó amb la única il·lusió de compartir una de les meves aficions, que és la de fer poemes. Alguns seran dolents, alguns altres, per una indesxifrable causalitat de la vida seran millors, però amb l'orgull d'una creació pròpia.
I es tractava d'això, de mostrar a qui volgués un troçet de la meva vida. Sé que heu estat pocs els meus lectors, d'altres n'heu estat ocasionals o de circumstàncies, però igualment, gràcies per aquest temps perdut en llegir-ho.
Pot ser, no sóc un escriptor agradable de llegir (pot ser, ho faig malament i tot) i els meus relats, que he anat incorporant progressivament al bloc, resulten ser críptics i amb significats amagats; difícils de llegir i complicats de seguir amb una pauta de lectura normal. Pot ser, resulta que el que faig, al final, no té tan valor com el que li pressuposo d'un bon inici... Però, cal dir, que m'hi deixo l'ànima en cada un d'ells, ja que expliquen una part de la meva història. Cada poema, cada fragment, cada cançó és un racó de la meva psique que sovint queda oculta darrere el meu escut de ciment armat. Doncs, aquest bloc és el miratge d'aquesta realitat amagada, on puc alliberar-ne un pedaç i mostrar-la, amb les adequades metàfores i amb el joc de l'ambigüitat escaient, al món. Tot i així, no deixa de ser un missatge clar i contundent, que es perd en la immensitat d'un temps que s'esgota.
I és així, com es mostra la meva algaravia més íntima. Un mar de dubtes amb un far avariat, que quan il·lumina sols ho fa uns segons i es torna espatllar. I és que sóc així: indecís, decidit, tímid, valent, poruc, enèrgic, estúpid, intel·lectual, solitari, familiar, abstret, atent, fràgil i fort a la vegada.
Escolteu aquesta cançó:
CRÍTICAS
(Jorge Drexler – autor: Fernando Cabrera)
CANÇONS
Han estat moltes les cançons que han acompanyat aquest bloc. La meva intenció era complementar el significat d'allò que volia expressar. Com sempre, de vegades ho he aconseguit, de vegades no. Però, a la vegada, volia ensenyar aquelles cançons que per alguna raó o altre m'han acompanyat al llarg de la meva dia, i que un dia em van impressionar. A més, en el cas que en desconeguéssiu alguna, volia mostrar-vos altres propostes de música, si aquestes us agradaven. Jo personalment, de les que he penjat, em quedo amb aquestes:
- Hermana Duda (Jorge Drexler)
- Lliure com l'aire (Gossos)
- Puedo (La Sonrisa de Júlia)
POEMES
Però, el més important del bloc, han estat els poemes. M'agradaria fer-vos un petit rànquing dels meus preferits:
- LOCURA (un poema dedicat a la bogeria que de vegades a tots ens envaeix)
Fiel amante de oscuras noches en vela,
por ti escribo mis blancos papeles,
por ti, hace tiempo me perdí en los laureles,
porque tu bendita esencia, es mi paisaje, mi acuarela.
Tu empapas mi vida, mi razón de ser,
tu vienes, te vas, me dejas en suspenso,
eres de mi alma, el componente más denso,
que gobierna mi mente y mi razón a punto de arder.
Te hablo a ti, acompañante de mis delirios,
porque tus caminos de ida son inagotables,
tus salvajes veredas de vuelta son intocables.
Por ti, merece la pena ir detrás en la vida,
ya que contienes lo único, lo diferente,
eres musa, eres inspiración, ente valiente,
cuando no merece la pena disputar la victoria perdida.
Siempre me acompañarás pequeña locura,
cuando me dejes solo en el desierto del entendimiento
recordaré los momentos en que me deje llevar por tu viento,
cerraré los ojos, y mi mente observará tu hermosura.
- PLUJA (el poema de les reflexions d'una tarda plujosa a Barcelona)
Pluja que cau com vol,
em mullo pel meu desig,
la gent es mou sense rol,
jo, un vianant més al mig.
Observo la multitud circulant,
em paro i em continuo mullant,
els veig sens que es vagin immutant,
pensant que tots som sortits de dos amants.
Poder, sol, orgull i pluja,
la societat es mou per seguir,
tots ens movem fins a morir
malgrat tot, l'amor no puja.
És una de les més grans evidències,
vivim perquè vivim l'amor en un instant:
amor verídic, amor per coincidències
al fi al cap, amor que porta un altre amor incessant.
És aquesta la força que ens mou,
ni el poder, ni el maleït orgull
sols aquest sentiment que de nou,
com cada instant, es belluga com un rull.
Dos persones que no es coneixen es veuen,
jo em mullo, miro el cel i les gotes cauen,
s'enfondeixen en un llarg petó de vertigen,
els envejo i una gota al rostre em torna al origen.
Plou i em sembla que em neteja,
esborra l'aigua aquesta enveja,
sols deixa una llàgrima que m'ajuda
a pensar que solament cau la pluja.
- ORENETA (un poema de força i superació)
El gel esquerda l'asfalt,
arrissa la pell el fred hivern,
ara l'exili marca el govern
de l'ocell que cau malalt.
Navega el cel, busca calor,
però es deixa dur pel vent,
que li amansa aquest turment,
ferida crònica d'un destí indolor.
Lluites per no abandonar la força,
per no sucumbir en l'engany del blau,
uniforme i gris, però te'n has fet esclau
de la seva cadència, de la seva amenaça.
Oreneta no ets santa ni guerrera,
no entens de què et prepares,
sols saps que tens por, i te'n amagues,
però allà tens un fat que et reta i t'espera.
Aquest cop, més que mai: GRÀCIES PER LA LECTURA.
0 comentarios:
Publica un comentari